Els homes de la terra i el mar. Sebastià Juan Arbó

Descobriment de la temporada, l'evocació de les terres de l'Ebre i de la infantesa de Sebastià Juan Arbó

Llegir el primer capítol

Quan Sebastià Juan Arbó va irrompre en el món literari dels anys trenta amb novel·les com L'inútil combat, Terres de l'Ebre i Camins de nit, l'impacte va ser immediat i fort. Arbó va ser convertir-se en "el petit Dostoievski" i en "l'escriptor de l'Ebre", dos termes que diuen molt de la seva essència, que reuneix una empremta fatalista de ressons russos que prefiguren l'existencialisme amb la creació d'un mite poderós a partir del món peculiar i desconegut del Delta de l'Ebre. Un cop complerts els seixanta anys, Arbó gira de nou la mirada cap a l'Ebre i escriu, amb una vivacitat del tot nova, unes memòries d'infantesa titulades Els homes de la terra i el mar, publicat en castellà el 1961, on retrata un paisatge i un estil de vida desapareguts. Sens dubte, la publicació d'aquest Arbó suposarà una autèntica revelació literària per als lectors catalans.

Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902 – Barcelona, 1984). Novel·lista, biògraf, traductor i periodista. Les seves novel·les ofereixen una imatge particular de les terres de la ribera de l’Ebre, allunyada del costumisme, amb herois existencials, arrossegats per la fatalitat i la incomprensió.  En són representatives L’inútil combat (1931), Terres de l’Ebre (1932), traduït al castellà, italià, francès, alemany i holandès, Camins de nit (1935) i Tino Costa (1947). Autor de diverses biografies, entre les quals destaquen la de Jacint Verdaguer i la de Miguel de Cervantes. Va traduir obres de Chateaubriand, Stendhal i Puixkin, entre d’altres.